En aquest tema
L'evolució històrica de Catalunya comprèn des del poblament prehistòric fins a la baixa edat mitjana. El tema recorre la prehistòria, la romanització, la independència comtal, la Corona d'Aragó, l'expansió mediterrània amb les institucions i la crisi baixmedieval.
Prehistòria i cultures antigues a Catalunya
El passat remot de Catalunya s'inicia amb l'activitat de diverses comunitats humanes que van habitar el territori molt abans de la seva configuració política medieval.
L'historiador Jaume Vicens Vives va caracteritzar Catalunya com a redós i passadís. Va ser un redós on es van consolidar cultures autòctones arrelades a la terra i, alhora, un passadís natural obert al pas continu de pobles i corrents culturals exteriors, que van modelar l'especificitat del poblament antic.
Les primeres evidències de presència humana, conegudes a través de la indústria lítica, pertanyen al paleolític inferior, quan grups caçadors i recol·lectors ocupaven diversos indrets del territori.
El fòssil humà més antic documentat és l'home de Talteüll, localitzat a la comarca del Rosselló, amb una antiguitat aproximada de 450.000 anys. També destaca per la seva rellevància antropològica la mandíbula de Banyoles, datada en uns 70.000 anys enrere.
Amb el pas del temps, les transformacions del neolític, l'arribada de l'edat dels metalls i el desenvolupament de la cultura ibèrica van establir poblats fortificats a zones elevades i una societat agrària estructurada.
En l'àmbit de les colonitzacions marineres mediterrànies, el principal enclavament comercial va ser la colònia grega d'Empúries, l'antiga Emporion, nom que significa «el mercat». Es va fundar cap al segle VI aC a la costa de l'Alt Empordà, al terme de l'actual municipi de l'Escala.
Els fundadors van ser colons grecs d'origen focense, procedents de la ciutat de Massàlia, l'actual Marsella.
A la mateixa comarca va florir una altra colònia grega, Rhode, l'actual Roses, també del segle VI aC. Si Empúries és el principal enclavament comercial, Rhode és un altre nucli de la colonització grega a la costa catalana.
La Catalunya romana i el procés de romanització
La incorporació del territori a l'òrbita de la República de Roma es va produir en el context bèl·lic de la Segona Guerra Púnica, que enfrontava romans i cartaginesos pel control del Mediterrani occidental.
L'any 218 aC, les legions romanes comandades per Gneu Corneli Escipió van desembarcar a Empúries per tallar les línies de subministrament de l'exèrcit cartaginès cap a Itàlia.
Aquest desembarcament militar va iniciar la conquesta de la península Ibèrica i un profund procés de romanització. El procés va transformar les estructures indígenes següents:
- Les estructures socials
- Les estructures econòmiques
- Les estructures jurídiques
- Les estructures lingüístiques
La civilització romana va implantar una economia agrària mediterrània centrada en la producció de blat, vinya i olivera. Hi sumava un comerç marítim constant orientat cap a Roma i una producció artesanal destacada de ceràmica i teixits.
El sistema productiu descansava sobre el treball de la mà d'obra esclava, emprada massivament a les vil·les rurals i als tallers urbans.
La ciutat constituïa l'eix vertebrador de l'administració pública, de la vida política i de la residència de les elits propietàries.
La ciutat més important de la Catalunya romana va ser Tarraco, designada capital de la província Tarraconensis.
Tarraco reproduïa a gran escala l'urbanisme monumental de la mateixa Roma, amb aquests elements:
- Fòrum
- Termes
- Amfiteatre
- Circ
- Aqüeductes
- Muralles
La xarxa urbana incloïa altres colònies i municipis. Nom romà i nom actual de les ciutats:
| Ciutat romana | Ciutat actual |
|---|---|
| Tarraco | Tarragona |
| Barcino | Barcelona |
| Ilerda | Lleida |
| Dertosa | Tortosa |
Totes aquestes ciutats estaven interconnectades per una sòlida xarxa viària, en la qual sobresortia la Via Augusta, que enllaçava directament amb Roma.
La integració en el món romà va comportar la llatinització lingüística, la recepció del dret romà i, posteriorment, la difusió del cristianisme. Això va assentar la base lingüística del naixement del català.
A partir del segle III dC, la paralització de les conquestes exteriors va provocar la crisi del sistema esclavista per l'escassetat i l'encariment dels esclaus.
Aquesta crisi va accelerar la ruralització de la societat i la pèrdua de centralitat urbana davant l'augment de la pressió fiscal imperial. Els esclaus, mà d'obra de les vil·les rurals i dels tallers urbans, es van convertir en colons agraris.
Entre els segles V i VIII, els visigots van establir una monarquia peninsular amb capital a Toledo, d'arrel agrícola i convertida al catolicisme al segle VI.
L'any 711, tropes musulmanes van envair la península i, cap a l'any 720, van culminar l'ocupació de les principals places catalanes. Això va provocar la submissió de part de la població i la fugida d'altres comunitats cap a les valls pirinenques.
El naixement de Catalunya: Marca Hispànica i independència comtal
El naixement de Catalunya com a entitat política autònoma se situa històricament entre els segles IX i X.
L'antecedent polític immediat va ser la creació de la Marca Hispànica, una franja fronterera de seguretat impulsada per l'emperador franc Carlemany per protegir l'Imperi Carolingi davant dels dominis sarraïns. Aquests havien estat frenats el 732 per Carles Martell a la batalla de Poitiers.
Després del fracàs de l'expedició a Saragossa el 778, el control franc es va consolidar amb el lliurament pacífic de la ciutat de Girona l'any 785 i la conquesta militar de Barcelona l'any 801.
Aquest territori defensiu va configurar l'espai conegut com la Catalunya Vella, que abastava:
- Les comarques pirinenques
- Les terres situades entre el Llobregat i el Cardener
- El Segrià mitjà
- La Conca de Tremp
Carlemany va dividir aquest espai en comtats, com ara:
- Barcelona
- Girona
- Osona
- Empúries
- Besalú
- Cerdanya
- Urgell
- Pallars
Carlemany en va encarregar el govern a comtes que actuaven com a delegats reials sota estricte jurament de vassallatge.
Inicialment, aquests càrrecs eren amovibles i no tenien caràcter hereditari. Exercien potestats administratives, militars i judicials en nom del rei franc.
Amb el pas del temps, la dinastia dels comtes de Barcelona va anar assumint un paper hegemònic.
La figura clau va ser Guifré el Pilós, fundador del Casal de Barcelona. Va unificar diversos comtats sota el seu comandament i va repoblar la plana central d'Osona.
A diferència d'aquells càrrecs amovibles i no hereditaris, Guifré, a la seva mort el 897, va aconseguir transmetre els dominis comtals als seus descendents de manera hereditària, sense esperar la designació del monarca carolingi.
La separació definitiva respecte de la monarquia franca es va consumar l'any 988 sota el govern del comte de Barcelona Borrell II.
L'any 985, el cabdill musulmà Almansor va assaltar i destruir la ciutat de Barcelona, sense que el nou rei franc Hug Capet enviés cap auxili militar a les terres catalanes.
Davant d'aquest incompliment dels deures feudals de protecció, Borrell II es va negar a renovar el pacte de vassallatge l'any 988. Això va ser la consolidació de la independència de facto dels comtats catalans i el punt de partida de la seva sobirania política.
La Catalunya feudal i la Corona d'Aragó
Durant els segles XI i XII, Catalunya es va refermar com una unitat política feudal vertebrada al voltant de la casa comtal de Barcelona.
La Catalunya Nova, a diferència de la Catalunya Vella, és l'espai d'expansió territorial cap al sud i l'oest d'aquest període. L'expansió va incloure la conquesta de Tortosa l'any 1148 i de Lleida i Fraga l'any 1149, i va desplaçar definitivament la frontera fins a la línia de l'Ebre.
La societat catalana d'aquesta etapa era plenament feudal. Estava dividida entre dos estaments privilegiats, el nobiliari i l'eclesiàstic, i una majoria de pagesos vinculats a la terra i sotmesos a la jurisdicció senyorial.
Per frenar la violència desfermada pels nobles feudals contra els béns de l'Església i els camperols indefensos, el bisbe i Abat Oliba va impulsar les assemblees de Pau i Treva de Déu, iniciades a Toluges l'any 1027.
Aquestes assemblees establien espais sagrats d'immunitat, les sagreres, i períodes temporals de prohibició de la guerra.
Per ordenar les relacions de vassallatge entre nobles i afirmar l'autoritat comtal, el comte Ramon Berenguer I va promulgar al segle XI els Usatges de Barcelona, considerats el primer codi jurídic feudal d'Europa occidental.
L'any 1137 va tenir lloc una de les fites polítiques més transcendents de l'edat mitjana peninsular: el matrimoni entre el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i Peronella d'Aragó, filla del rei Ramir el Monjo.
Aquest enllaç va donar origen a la Confederació Catalanoaragonesa o Corona d'Aragó.
Va ser una unió dinàstica i no pas una fusió institucional. Catalunya i Aragó van conservar íntegrament les seves pròpies:
- Lleis
- Institucions
- Costums
- Moneda
Catalunya i Aragó només van compartir la figura del sobirà, que actuava com a rei a Aragó i com a comte a Barcelona.
El primer monarca que va heretar conjuntament ambdós territoris ja unificats va ser el seu fill, Alfons el Cast.
A l'espai occità, l'expansió de l'heretgia dels càtars o albigesos va desencadenar una croada promoguda pel papa Innocenci III i la monarquia francesa.
La intervenció catalana en defensa dels seus vassalls occitans va culminar amb la desfeta a la batalla de Muret l'any 1213, on va perdre la vida el rei Pere el Catòlic. Això va posar fi a la influència catalanoaragonesa al nord dels Pirineus.
L'expansió mediterrània i les institucions de govern
El regnat de Jaume I el Conqueridor, de 1208 a 1276, va orientar l'expansió de la Corona d'Aragó en dues grans direccions: el sud peninsular i les rutes marítimes de la Mediterrània.
La conquesta de Mallorca, Menorca i Eivissa es va dur a terme entre 1229 i 1235, i les noves terres van ser repartides entre el monarca i la noblesa catalana. La conquesta de Mallorca es data concretament el 1229.
Posteriorment, la conquesta del regne musulmà de València es va allargar del 1232 al 1244. Aleshores l'acord fronterer amb la Corona de Castella va fixar el límit meridional de l'avanç catalanoaragonès a la zona d'Alacant i Múrcia.
Les conquestes de Jaume I van obrir l'etapa de màxima expansió mediterrània.
Els successors de Jaume I van continuar aquesta política naval al llarg dels segles XIII i XIV, incorporant aquests territoris:
- Sicília
- Sardenya
- Nàpols
- Els ducats grecs d'Atenes i Neopàtria
Els successors de Jaume I establien, alhora, consolats de mar i factories comercials al nord d'Àfrica.
Aquest dinamisme va convertir els mercaders i navegants catalans en una potència mercantil hegemònica a la Mediterrània. Va impulsar el desenvolupament de companyies comercials, noves tècniques marítimes i la banca privada, mitjançant taules de canvi i lletres de canvi.
Aquesta puixança econòmica va anar acompanyada de la consolidació institucional de l'autogovern català.
Les Corts Catalanes eren una assemblea parlamentària de caràcter estamental. La integraven el braç nobiliari, el braç eclesiàstic i el braç reial, que representava les ciutats i viles reials.
Les Corts exercien funcions legislatives mitjançant constitucions pactades amb el rei. Aprovaven nous tributs i negociaven concessions polítiques a canvi de subsidis econòmics a la corona.
La Diputació del General o Generalitat va néixer durant les Corts de Cervera de 1359, sota el regnat de Pere el Cerimoniós, com una delegació de caràcter permanent de les Corts per gestionar i recaptar els impostos acordats, els fogatges.
L'òrgan estava integrat per tres diputats, un per cada braç, i tres oïdors de comptes. Amb el temps va assumir la representació política permanent del país i la defensa de les seves lleis i constitucions.
El Consell de Cent era la institució de govern municipal de la ciutat de Barcelona, constituïda com a assemblea de representants urbans.
A diferència de les Corts, assemblea estamental, el Consell de Cent estava format per cent prohoms que representaven els sectors socials urbans: grans mercaders, burgesia comercial i menestrals artesans. Exercia tasques deliberatives, consultives i de control sobre els cinc consellers que dirigien el poder executiu de la ciutat.
La crisi de la baixa edat mitjana i la resolució remença
Durant els segles XIV i XV, Catalunya va patir una greu crisi multidimensional que va afectar:
- La demografia
- L'economia
- L'ordre social
- La continuïtat dinàstica
Crisi demogràfica i econòmica. El desequilibri entre una població creixent i els límits de la producció agrària va provocar greus crisis de subsistència.
En aquest context de fragilitat, l'esclat de la Pesta Negra l'any 1348 va provocar una mortaldat devastadora que va eliminar entre un terç i la meitat de la població catalana.
La despoblació del camp va reduir la producció agrícola i va provocar una recessió manufacturera a les ciutats. Aquesta recessió es va agreujar per la competència marítima de Gènova i Venècia i per l'expansió de l'Imperi Otomà a la Mediterrània oriental.
Conflictes socials urbans i rurals. A la ciutat de Barcelona es va desfermar una pugna pel control del govern municipal entre la Biga i la Busca.
La Biga reunia l'oligarquia mercantil conservadora i els ciutadans honrats, partidaris del lliure canvi. La Busca agrupava artesans, menestrals i petits comerciants, defensors de mesures proteccionistes i de devaluar la moneda.
La tensió social també es va manifestar en avalots i assalts als calls jueus l'any 1391.
Al camp, els senyors feudals van endurir les exigències sobre els pagesos per compensar la pèrdua de rendes, intensificant l'aplicació dels anomenats mals usos feudals, com:
- La remença personal
- La intestia
- L'eixorquia
- La cugúcia
- L'àrsia
- La ferma d'espoli
La revolta pagesa contra la servitud feudal va desencadenar la Guerra dels Remences, que es va entrellaçar amb la Guerra Civil catalana de 1462-1472, entre la Generalitat i el rei Joan II.
El conflicte rural es va resoldre finalment mitjançant la Sentència Arbitral de Guadalupe, dictada pel rei Ferran II el Catòlic l'any 1486. Va abolir definitivament els mals usos i el règim de servitud a canvi d'una indemnització econòmica als senyors, i va atorgar estabilitat i seguretat jurídica a la pagesia catalana.
Crisi successòria i canvi dinàstic. La mort sense descendència directa del rei Martí l'Humà l'any 1410 va extingir la dinastia legítima del Casal de Barcelona.
La incertesa successòria es va dirimir en el Compromís de Casp de 1412, un acord arbitral on representants de Catalunya, Aragó i València van elegir com a nou sobirà Ferran d'Antequera, membre de la dinastia castellana dels Trastàmara.
El seu nét, Ferran II el Catòlic, es va casar l'any 1469 amb Isabel I de Castella, formalitzant una unió dinàstica que integraria la Corona d'Aragó en la Monarquia Hispànica dels Reis Catòlics.
Punts clau
- El fòssil humà més antic documentat és l'home de Talteüll, amb una antiguitat aproximada de 450.000 anys, davant la mandíbula de Banyoles, datada en uns 70.000 anys.
- Gneu Corneli Escipió va desembarcar a Empúries el 218 aC durant la Segona Guerra Púnica, iniciant la romanització, i Tarraco va ser designada capital de la província Tarraconensis.
- Borrell II consolidà la independència de facto el 988 negant-se a renovar el pacte de vassallatge a Hug Capet, després que Almansor destruís Barcelona el 985 sense auxili franc.
- L'Abat Oliba va impulsar la Pau i Treva de Déu a Toluges el 1027, i Ramon Berenguer I va promulgar els Usatges de Barcelona.
-
El matrimoni de Ramon Berenguer IV amb Peronella d'Aragó el 1137 va originar una unió dinàstica, heretada pel seu fill Alfons el Cast.
-
La Generalitat va néixer a les Corts de Cervera de 1359 sota Pere el Cerimoniós, formada per tres diputats i tres oïdors de comptes.
- Mort Martí l'Humà el 1410 sense descendència directa, el Compromís de Casp del 1412 va elegir el nou sobirà Ferran d'Antequera, de la dinastia Trastàmara.
- La Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486, dictada per Ferran II el Catòlic, abolí els mals usos i el règim de servitud a canvi d'una indemnització econòmica als senyors.
