En aquest tema
La Guerra de Successió Espanyola i el segle divuit aborden el canvi dinàstic i la recuperació econòmica. El tema recorre els orígens del conflicte, el Pacte de Gènova, el Setge de Barcelona, la repressió borbònica, el creixement demogràfic, la prosperitat agrària i el comerç colonial.
Orígens del conflicte successori i la Gran Aliança de la Haia
A l'inici del segle divuit es va produir un canvi dinàstic transcendental que va desembocar en una confrontació armada a escala europea.
L'any 1700 va morir sense descendència el darrer monarca de la dinastia dels Àustries, Carles II. En el seu testament final, el rei moribund va nomenar com a successor el duc Felip d'Anjou, nét del rei francès Lluís XIV.
L'any 1701 el nou sobirà borbònic, sota el nom de Felip V, va fer la seva entrada oficial a Madrid per assumir el govern de la monarquia hispànica.
Aquesta successió dinàstica va desfermar de manera immediata un conflicte internacional de grans proporcions. La perspectiva que una mateixa família regnés simultàniament a França i als extensos territoris de la corona hispànica va suscitar una forta alarma entre les principals potències marítimes i continentals, especialment a Anglaterra.
Per contrarestar aquesta hegemonia borbònica, es va constituir la Gran Aliança de la Haia, coalició contrària a la coronació de Felip V. Formaven la coalició:
- Anglaterra
- Holanda
- L'Imperi Austríac
- Portugal, que s'hi va afegir posteriorment
L'any 1702 s'iniciaven formalment les hostilitats de la Guerra de Successió Espanyola.
L'any 1703, a la ciutat de Viena, el segon fill de l'emperador germànic, l'arxiduc Carles d'Àustria, es va proclamar rei legítim de la monarquia hispànica.
El posicionament català i el Pacte de Gènova (1705)
En un primer moment, Felip V va desplaçar-se personalment a Catalunya per consolidar la seva autoritat.
El monarca va convocar i reunir les Corts Catalanes entre 1701 i 1702, jurant solemnement respectar les constitucions i els furs tradicionals del Principat a canvi d'un donatiu econòmic.
No obstant això, l'entesa inicial entre la societat catalana i la nova dinastia borbònica es va esquerdar amb rapidesa.
El punt d'inflexió es va produir el 20 de juny de 1705, data en què representants catalans van rubricar amb plenipotenciaris anglesos el Pacte de Gènova.
Mitjançant aquest acord militar i diplomàtic, Catalunya es comprometia a donar suport a la candidatura de l'arxiduc Carles d'Àustria. A canvi, rebria auxili militar britànic i la garantia formal que Anglaterra defensaria les llibertats i constitucions catalanes.
Amb aquest posicionament, l'arxiduc Carles fou aclamat a Catalunya com a rei amb el nom de Carles III. La Guerra de Successió, que havia començat com un conflicte estrictament internacional, es va transformar en una cruenta guerra civil a la península Ibèrica.
Les motivacions que van empènyer els dirigents i la societat catalana a decantar-se pel bàndol austriacista van ser múltiples i es concreten en quatre factors principals:
- La profunda desconfiança que generava un sobirà format en la tradició de la monarquia francesa, caracteritzada per un model polític centralista i unitari oposat al pactisme tradicional català.
- El viu sentiment antifrancès que perdurava entre la població catalana com a conseqüència de les invasions, ocupacions i abusos soferts en els conflictes anteriors que arrencaven de la Guerra dels Segadors.
- L'actitud repressiva i desafortunada del virrei borbònic a Catalunya, Francisco de Velasco, que va augmentar el malestar de les institucions locals.
- L'admiració que sentien els sectors econòmics i mercantils més dinàmics del país envers el model econòmic i polític holandès, un territori que s'havia emancipat de la dominació hispànica esdevenint una gran potència comercial i bancària, i envers el sistema parlamentari anglès.
El gir diplomàtic d'Utrecht (1713) i el Setge de Barcelona (1714)
L'evolució del conflicte bèl·lic va patir un tomb decisiu quan es va produir la mort sobtada de l'emperador austríac Josep I. Com a conseqüència directa d'aquest fet, la corona imperial va recaure en l'arxiduc Carles.
Aquest escenari imprevist va alterar per complet els interessos estratègics de les potències marítimes. A Anglaterra i Holanda ja no els convenia recolzar les aspiracions de Carles d'Àustria. La seva victòria hauria significat la concentració en una mateixa persona de l'Imperi germànic i de la monarquia hispànica, reproduint el vell bloc imperial de Carles V.
A partir d'aquell instant es van encetar complexes converses diplomàtiques que van desembocar en la signatura del Tractat d'Utrecht de 1713.
Les grans potències internacionals van acordar la pau reconeixent Felip V com a sobirà a canvi de compensacions territorials i comercials. Van retirar les seves tropes i van deixar Catalunya sense el suport dels seus aliats exteriors.
Malgrat aquest aïllament absolut, els braços estamentals de Catalunya van determinar continuar la resistència en defensa de les seves lleis i llibertats.
L'exèrcit borbònic va establir un duríssim setge sobre la ciutat de Barcelona que es va perllongar durant mesos.
El desenllaç final va tenir lloc la matinada de l'Onze de Setembre de 1714, quan les tropes felipistes van trencar les línies defensives i la ciutat va capitular. La resistència va ser heroica, i el màxim dirigent polític municipal, el conseller en cap de Barcelona Rafael Casanova, va resultar ferit en combat.
La repressió borbònica i el Decret de Nova Planta (1716)
Un cop consumada la victòria militar, la monarquia de Felip V va desplegar una repressió política, institucional i econòmica implacable contra el Principat.
El monarca va procedir a l'abolició immediata de totes les institucions catalanes d'autogovern, suprimint les Corts Catalanes, la Generalitat i el Consell de Cent de Barcelona.
Aquest desmantellament es va institucionalitzar de manera definitiva mitjançant la promulgació del Decret de Nova Planta de 1716.
A través d'aquesta norma fonamental es van implantar els principis de la centralització, la castellanització i l'absolutisme monàrquic, segons el patró homogeneïtzador castellà i francès.
La repressió es va articular a través de tres grans mesures coercitives:
- L'establiment d'un nou i feixuc tribut fiscal, el cadastre, dissenyat per gravar directament la riquesa immobiliària, personal i industrial del país.
- La construcció de la imponent fortalesa militar de la Ciutadella, erigida a la força sobre part del barri de la Ribera per controlar i vigilar militarment la població de Barcelona.
- L'empresonament, l'exili forçós i la condemna a mort de nombrosos partidaris del bàndol austriacista.
El creixement demogràfic i la redistribució territorial de la població
Malgrat la pèrdua traumàtica de l'autogovern polític i en ple procés d'assimilació per part de la monarquia absolutista, la societat catalana va protagonitzar durant el segle XVIII una profunda recuperació i un intens dinamisme socioeconòmic. Aquest dinamisme va assentar les bases de la transformació cap a un sistema capitalista.
En l'àmbit demogràfic, Catalunya va viure una expansió sense precedents històrics. En el decurs de setanta anys, exactament els que van de 1712 a 1787, el país va doblar la seva població, que va augmentar d'uns 470.000 habitants a uns 900.000.
Aquesta pujada extraordinària s'explica per l'inici d'un canvi cap a un nou règim demogràfic caracteritzat per la reducció de les mortalitats catastròfiques, tot i que les epidèmies i les crisis de subsistència no van desaparèixer.
El nou règim es caracteritzava també per un fort creixement vegetatiu, fruit del saldo positiu entre les altes taxes de natalitat i les de mortalitat ordinària, afavorit per les millores agrícoles.
Aquesta població presentava una pauta de redistribució geogràfica molt significativa que anticipava el model territorial contemporani.
Creixement de la població segons la zona del territori:
| Zona | Creixement |
|---|---|
| Litoral | Molt superior a la mitjana |
| Interior | Increment notable |
| Muntanya | Clar alentiment |
Els habitants es van anar concentrant a les àrees més actives econòmicament, impulsant una intensa urbanització on la ciutat de Barcelona va assolir cap a finals del segle XVIII al voltant dels 100.000 habitants.
La prosperitat agrària i l'articulació del mercat nacional
El motor originari d'aquesta puixança econòmica va residir en una notable prosperitat agrícola que es va estructurar al voltant de tres processos conjunts:
- L'extensió dels conreus, mitjançant la rompuda i explotació de noves terres ermes.
- La intensificació de les explotacions, fonamentada en l'adopció de nous utillatges, millors tècniques agrícoles, l'expansió del regadiu i una utilització molt més elevada d'adobs per augmentar la fertilitat dels camps.
- L'especialització agrícola, que va optimitzar l'aprofitament del sòl en conreus comercials altament rendibles, molt especialment la vinya.
Aquestes millores al camp van provocar un increment de la demanda associat a l'augment poblacional. Això va generar una tendència a l'alça dels preus agraris que va alimentar la renda pagesa i va estimular noves inversions agràries.
Alhora, aquesta dinàmica va permetre articular progressivament un autèntic mercat nacional articulat en el si del país.
El comerç colonial, el treball a domicili i les fàbriques d'indianes
La reactivació comercial va ser una altra de les grans característiques de la Catalunya del set-cents.
A més de la intensificació del tràfic regional i peninsular, el gran salt es va produir en el mercat colonial. Hi va contribuir sobretot la mesura que va liberalitzar el comerç amb Amèrica des de qualsevol port peninsular a l'últim terç del segle XVIII.
El comerç colonial va funcionar com una palanca essencial: Catalunya exportava cap a Amèrica productes propis d'alt valor afegit com el vi, l'aiguardent i els teixits estampats, mentre que importava matèries primeres colonials.
Aquest circuit comercial va tenir aquests efectes:
- Va injectar un gran volum de beneficis
- Va permetre una acumulació sostinguda de capital
- Va eixamplar la demanda
- Va remodelar l'estructura productiva catalana
En el pla manufacturer, el creixement de la població i de la capacitat adquisitiva va generar una forta demanda de béns que va superar la capacitat dels gremis urbans tradicionals.
Per respondre a aquesta situació, es va fomentar el desenvolupament del treball a domicili. Nombroses cases de pagès es van dedicar al processament i filatura de la llana, aportant ingressos complementaris a les famílies camperoles i oferint una sortida rendible als capitals comercials.
Cap a la recta final del segle divuit, el protagonisme manufacturer es va desplaçar cap al cotó, matèria primera que esdevindria el veritable motor de la industrialització catalana.
En aquest període va sorgir la primera fàbrica d'indianes, instal·lació dedicada a la manufactura de teixits de cotó estampats.
Aquestes manufactures van comportar una innovació tecnològica pionera en els processos de filatura i teixit, establint el preludi directe de la Revolució Industrial a Catalunya.
Punts clau
- La Gran Aliança de la Haia contra Felip V aplegà Anglaterra, Holanda i l'Imperi Austríac, als quals s'afegí posteriorment Portugal.
- Pel Pacte de Gènova del 20 de juny de 1705, Catalunya donà suport a Carles III a canvi d'auxili militar britànic i garantia constitucional.
- El Tractat d'Utrecht de 1713 deixà Catalunya sense aliats exteriors abans que Barcelona capitulés l'Onze de Setembre de 1714, caient ferit el conseller en cap Rafael Casanova.
- El monarca abolí immediatament les Corts Catalanes, la Generalitat i el Consell de Cent, desmantellament institucionalitzat definitivament pel Decret de Nova Planta de 1716.
- La repressió borbònica s'articulà mitjançant el nou tribut del cadastre i la construcció militar de la Ciutadella sobre part del barri de la Ribera.
- Entre 1712 i 1787, la població catalana es duplicà en passar d'uns 470.000 a uns 900.000 habitants, assolint Barcelona uns 100.000 habitants a finals de segle.
- La liberalització del comerç amb Amèrica a l'últim terç del segle XVIII canalitzà l'exportació de vi, aiguardent i teixits estampats a canvi de matèries primeres.
- La manufactura evolucionà del treball a domicili de la llana a pagès cap al motor del cotó i la primera fàbrica d'indianes.
