La llengua catalana: història i sociolingüística
El català és un element central de la identitat de Catalunya i objecte habitual de preguntes sobre el seu origen, la seva normativització i la seva situació legal als diferents territoris. Aquest tema fixa les dades essencials.
Origen i classificació
El català és una llengua romànica, és a dir, derivada del llatí, com el castellà, el francès, l'occità o l'italià. No pertany a la família de les llengües germàniques (alemany, anglès, neerlandès), ni a les celtes (gaèlic, gal·lès), ni a les eslaves (rus, polonès), que procedeixen d'altres troncs.
La normativització moderna
L'autoritat normativa de la llengua catalana és l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), la institució acadèmica que fixa la normativa ortogràfica, gramatical i lèxica. No exerceixen aquest paper la Real Academia Española (autoritat del castellà), el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) (regulador del sector audiovisual) ni la Direcció General de Política Lingüística, que impulsa l'ús del català però no en fixa la normativa acadèmica.
L'IEC va ser fundat el 1907, per iniciativa de la Diputació de Barcelona presidida aleshores per Enric Prat de la Riba. No s'ha de confondre aquesta data amb 1892 (Jocs Florals primerencs de la Renaixença), 1913 (Normes ortogràfiques) ni 1932 (Diccionari general).
El gramàtic que va impulsar la normativa moderna va ser Pompeu Fabra, autor de les Normes ortogràfiques de 1913 i de la Gramàtica catalana de 1918, considerada la primera gramàtica oficial moderna del català. Fabra va completar la seva obra amb el Diccionari general de la llengua catalana de 1932; hi va haver a més una Ortografia catalana de 1917, obra prèvia i més breu que la Gramàtica. No van ser obra seva figures literàries com Jacint Verdaguer (poeta de la Renaixença, autor de L'Atlàntida), Àngel Guimerà (dramaturg) o Narcís Oller (novel·lista del realisme).
Situació legal per territoris
L'únic Estat del món en què el català és la única llengua oficial és Andorra, reconeguda així a la seva Constitució de 1993. A Espanya el català és cooficial juntament amb el castellà a Catalunya, les Illes Balears i part de la Comunitat Valenciana, però no és l'única llengua de l'Estat. A França el català no té reconeixement oficial, i a Itàlia es parla a l'Alguer (Sardenya) amb reconeixement com a minoria lingüística.
El territori de parla catalana que manté la llengua sense cap reconeixement oficial per part del seu Estat és la Catalunya Nord (Rosselló, al sud de França), ja que França no ha ratificat la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. En canvi, a les Illes Balears el català és cooficial amb ple reconeixement estatutari; a l'Alguer compta amb cert reconeixement com a minoria dins l'ordenament italià; i a Andorra és l'única llengua oficial (màxim reconeixement possible).
Dialectologia
La llengua catalana es divideix tradicionalment en dos grans blocs dialectals: l'oriental i l'occidental, distingits principalment pel tractament de les vocals àtones. No són «septentrional i meridional», ni «insular i continental», ni «arcaic i modern». L'insular o balear és, en realitat, un subdialecte dins el bloc oriental.
L'alguerès, la varietat parlada a l'Alguer (Sardenya), malgrat el seu aïllament geogràfic, es classifica dins el bloc oriental pels seus trets fonètics i morfològics. El bloc occidental agrupa el nord-occidental i el valencià, amb trets diferents dels de l'alguerès.
Reconeixement en l'etapa democràtica
El català va ser declarat llengua cooficial a Catalunya per primera vegada en l'etapa democràtica mitjançant l'Estatut de Sau de 1979. No va ser el 1975 (mort de Franco i inici de la Transició), ni el 1983 (Llei de normalització lingüística, que va desenvolupar la cooficialitat ja reconeguda), ni el 2006 (nou Estatut, que la va reafirmar).
Punts clau
- Català = llengua romànica derivada del llatí (no germànica, celta ni eslava).
- Autoritat normativa: Institut d'Estudis Catalans (IEC), fundat el 1907.
- Pompeu Fabra: Normes ortogràfiques de 1913, Gramàtica catalana de 1918 (primera gramàtica oficial moderna), Diccionari general de 1932.
- Andorra: únic Estat amb el català com a única llengua oficial. A Espanya, cooficial (Catalunya, Illes Balears, part de la C. Valenciana).
- Catalunya Nord (França): sense cap reconeixement oficial (França no va ratificar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries).
- Dos blocs dialectals: oriental i occidental (vocals àtones). L'alguerès és del bloc oriental.
- Cooficialitat reconeguda per primera vegada en democràcia amb l'Estatut de Sau de 1979.
