Les causes: Olivares i la Unió d'Armes
Durant el regnat de Felip IV, el seu valido Gaspar de Guzmán, comte-duc d'Olivares, va impulsar des de 1626 la política de la Unió d'Armes: pretenia que tots els territoris de la monarquia hispànica contribuïssin amb tropes i diners, en proporció a la seva població i riquesa. La mesura va xocar frontalment amb el sistema foral català.
Per buscar suport, Felip IV va convocar el 1626 les Corts Catalanes, la institució de representació estamental dividida en tres braços: militar (noblesa), eclesiàstic (clergat) i reial (ciutats). No va aconseguir el suport dels tres braços a la Unió d'Armes, cosa que va agreujar la tensió. No confonguis les Corts (representació estamental, tres braços) amb el Consell de Cent (govern municipal de Barcelona) ni amb la Reial Audiència (tribunal de justícia de l'època).
El Corpus de Sang i l'esclat (1640)
El conflicte va esclatar el 7 de juny de 1640, festivitat del Corpus Christi, en l'episodi conegut com el Corpus de Sang: segadors i pagesos van entrar a Barcelona i van provocar aldarulls que van donar inici a la Guerra dels Segadors. Aquell mateix dia va ser assassinat pels amotinats el virrei de Catalunya, Dalmau III de Queralt, comte de Santa Coloma, representant del rei Felip IV al Principat. Fixa bé el càrrec: era el virrei, no el president de la Diputació ni el conseller en cap.
Un detonant previ va ser l'empresonament del diputat Francesc de Tamarit el 1640, que va contribuir a encendre la revolta.
La protecció francesa (1641)
El gener de 1641, la Diputació del General, presidida per Pau Claris, va proclamar el Principat de Catalunya sota la protecció del rei de França. Es va proclamar comte de Barcelona el monarca francès Lluís XIII, buscant suport militar davant les tropes de Felip IV. Pau Claris va morir pocs dies després. Distingeix aquestes figures: Pau Claris lidera 1641; Rafael Casanova dirigirà la defensa de 1714 (més de setanta anys després).
L'aliança va donar aviat un fruit militar: en la batalla de Montjuïc (26 de gener de 1641), les tropes catalano-franceses van derrotar prop de Barcelona l'exèrcit de Felip IV. Vés amb compte amb les dates trampa d'aquest bloc: l'11 de setembre correspon a la caiguda de Barcelona de 1714 (una altra guerra), no a 1640-1641.
El final: capitulació de 1652 i Pau dels Pirineus (1659)
La protecció francesa es va prolongar durant anys, però la guerra es va anar tornant desfavorable. Barcelona va capitular davant les tropes de Felip IV el 1652, després d'un llarg setge, posant fi a la revolta armada dins del Principat. No ho confonguis amb 1640 (inici de la revolta amb el Corpus de Sang) ni amb 1659.
El conflicte bèl·lic internacional entre França i Espanya va continuar fins a la Pau dels Pirineus (1659), que va fixar la nova frontera pirinenca cedint a França el Rosselló i part de la Cerdanya. No la confonguis amb altres tractats: la Pau de Westfàlia (1648) va tancar la Guerra dels Trenta Anys centreeuropea; el Tractat d'Utrecht (1713) pertany a la Guerra de Successió; i la Pau de Corbeil (1258) és un tractat medieval de Jaume I.
Punts clau
- Olivares (valido de Felip IV) impulsa la Unió d'Armes des de 1626 = causa principal.
- Corts Catalanes = tres braços (militar, eclesiàstic, reial); convocades per Felip IV el 1626 sense èxit.
- Corpus de Sang: 7 de juny de 1640 (Corpus Christi) → inici de la Guerra dels Segadors.
- Assassinat aquell dia: el virrei Dalmau III de Queralt, comte de Santa Coloma.
- Pau Claris (president de la Diputació) proclama el gener de 1641 el Principat sota protecció de Lluís XIII de França.
- Batalla de Montjuïc: 26 de gener de 1641, victòria catalano-francesa.
- Barcelona capitula el 1652 (fi de la revolta interna).
- Pau dels Pirineus (1659): cedeix a França el Rosselló i part de la Cerdanya.
- Trampa: l'11 de setembre és 1714, no la Guerra dels Segadors.
