En aquest tema
La integració de Catalunya en la monarquia hispànica dels Àustries aborda l'asimetria política del Principat. El tema recorre la monarquia hispànica i el bandolerisme, les causes de la crisi, la Guerra dels Segadors, la protecció francesa i la Pau dels Pirineus.
Catalunya a la Monarquia Hispànica i el bandolerisme (segles XVI-XVII)
Durant l'edat moderna, la integració de Catalunya en la monarquia hispànica dels Àustries es va caracteritzar per una marcada asimetria política.
La monarquia hispànica tenia el seu centre polític a Castella, on residien de manera permanent el rei i la cort imperial. Castella constituïa una gran potència política que exercia el control sobre un vast imperi amb dominis a Europa i Amèrica.
En canvi, Catalunya mantenia el seu règim jurídic i les seves institucions pròpies. La representació directa del monarca al Principat requeia en la figura del virrei.
Mentre la cort castellana concentrava el poder econòmic i diplomàtic imperial, Catalunya travessava una etapa de reculada econòmica i política, denominada habitualment la «decadència».
Una de les manifestacions més evidents d'aquest empobriment socioeconòmic va ser el fenomen del bandolerisme. El territori català presentava una notable inseguretat, i les colles de bandolers dominaven les àrees boscoses i de mitja muntanya.
L'origen principal dels capitostos bandolers se situava en la petita noblesa arruïnada per la crisi, tot i que les quadrilles també s'integraven per nombrosos elements procedents de capes populars empobrides.
Alguns d'aquests bandolers van assolir una enorme notorietat popular, especialment figures com Joan Serrallonga o Perot Rocaguinarda.
Els virreis hispànics van maldar per perseguir i sufocar aquestes quadrilles armades sense gaire èxit, ja que sovint els bandolers actuaven al servei dels interessos particulars de membres de l'alta noblesa i prohoms locals.
Aquesta situació sotmetia la societat catalana a la pressió contradictòria de múltiples poders concurrents:
- Els senyors feudals
- Les ciutats
- Les institucions autòctones, com les Corts Catalanes i la Generalitat
- La pròpia administració reial, encarnada pel virrei i el Consell d'Aragó
Aquesta situació descansava sobre un complex entramat legal que acumulava:
- Furs
- Privilegis
- Disposicions municipals
- Constitucions
- Crides reials
La gradual reactivació econòmica viscuda a les acaballes del segle XVII va propiciar la progressiva desaparició del bandolerisme.
Causes de la crisi: la Guerra dels Trenta Anys i la Unió d'Armes
La tensió acumulada entre la cort reial i el Principat va culminar en un dels episodis més decisius del segle disset: la Guerra dels Segadors de 1640.
Entre els desencadenants estructurals del conflicte va destacar, en primer terme, l'impacte de la Guerra dels Trenta Anys a Europa. Aquest enfrontament a escala continental obligava la monarquia hispànica a sostenir unes despeses bèl·liques immenses i a viure immersa en una mobilització militar ininterrompuda.
En segon lloc, les dificultats cròniques de la hisenda reial van empènyer la cort a buscar noves vies de finançament extraordinari en els territoris no castellans.
Davant d'aquest escenari, el valido de Felip IV, Gaspar de Guzmán, conegut com el comte duc d'Olivares, va plasmar l'any 1625 un escrit doctrinal adreçat al rei. Hi advertia de la necessitat d'uniformitzar l'imperi i imposar les lleis castellanes.
L'objectiu explícit d'Olivares era impedir que les institucions forals catalanes poguessin emparar-se en els seus privilegis tradicionals per denegar les contribucions econòmiques i militars que la corona reclamava.
Amb aquesta finalitat, el comte duc va començar a implantar el projecte de la Unió d'Armes, un dispositiu segons el qual Catalunya havia de proveir a l'exèrcit reial un contingent massiu d'homes i de diners.
La pressió sobre el país es va agreujar a finals de la dècada de 1630, quan la monarquia hispànica va declarar formalment la guerra contra França.
La proximitat de la frontera va motivar que un nombrós exèrcit imperial fos traslladat i allotjat permanentment a les comarques catalanes. La convivència amb la tropa va suscitar una profunda irritació entre la població civil, forçada a alimentar i mantenir els soldats enmig de continus atropellaments i abusos quotidians.
Aquest descontentament popular es va veure intensificat de manera dramàtica per un cicle consecutiu de males collites que va arruïnar la pagesia catalana.
L'esclat del Corpus de Sang i la Guerra dels Segadors (1640)
La conjunció entre les exaccions militars de la tropa imperial i la fam derivada de les males collites va desfermar una onada de protestes que va esclatar a diverses poblacions catalanes i, molt particularment, a la ciutat de Barcelona.
L'episodi decisiu va tenir lloc el 7 de juny de 1640, diada del Corpus Christi, en la jornada coneguda històricament com el Corpus de Sang.
Aquell dia, grups nombrosos de segadors i camperols, que s'havien desplaçat a la capital per llogar-se a les feines de la sega, van protagonitzar una revolta social multitudinària.
Aquest aixecament inicial no responia a un propòsit patriòtic preconcebut ni a un sentiment estrictament anticastellà. Era una explosió espontània d'indignació i malestar popular davant dels abusos de la soldadesca i la penúria material.
Durant els avalots pels carrers de Barcelona, els manifestants van assaltar dependències reials i es va produir la mort violenta de la màxima autoritat monàrquica a Catalunya, el virrei comte de Santa Coloma.
Aprofitant aquest esclat al carrer, els dirigents de les institucions catalanes van decidir canalitzar la revolta.
Encapçalats pel canonge Pau Claris, que es trobava al davant de la Generalitat de Catalunya, els representants polítics van donar un tomb estratègic a l'avalot popular. Van transformar una protesta camperola desordenada en una confrontació institucional oberta contra les directrius autoritàries del comte duc d'Olivares.
La protecció francesa i la guerra de separació
La insurrecció dels segadors va derivar d'aquesta manera en una revolta política plenament articulada i en una autèntica guerra de separació enfront de la monarquia de Felip IV.
Conscients de la desigualtat de forces davant la imminència d'una ofensiva militar punitiva de les tropes castellanes, les autoritats catalanes dirigides per Pau Claris van decidir formalitzar una aliança internacional amb la corona francesa.
En virtut d'aquest pacte diplomàtic, el monarca francès Lluís XIII va ser reconegut oficialment com a comte de Barcelona a canvi d'atorgar protecció militar i contingent bèl·lic al Principat.
Tanmateix, la submissió a la tutela de França va generar aviat una forta desafecció entre la societat civil catalana.
La presència dels regiments auxiliars francesos obligava novament la població a allotjar i mantenir soldats forans, reproduint situacions d'abús molt similars a les viscudes amb l'exèrcit imperial.
Al mateix temps, l'obertura comercial va afavorir una entrada massiva de mercaderies franceses que perjudicava directament els menestrals i artesans autòctons. Per això les classes populars veien la dependència respecte de París amb un creixent recel.
La Pau dels Pirineus (1659) i les pèrdues territorials
Les hostilitats bèl·liques entre les potències europees i la monarquia hispànica es van perllongar durant gairebé dues dècades.
El desenllaç del conflicte es va segellar finalment l'any 1659 amb la signatura de la Pau dels Pirineus entre les corones d'Espanya i de França.
Aquest tractat internacional va disposar que Catalunya es mantingués dins de la monarquia hispànica, però va certificar un greu desmembrament territorial per al Principat.
Com a condició per a la pau, la cort hispànica va cedir a França la sobirania sobre els territoris històrics de la Catalunya Nord, compresos pels comtats següents:
- Rosselló
- Conflent
- Vallespir
- Capcir
La cessió va incloure també una porció substancial de la comarca de la Cerdanya.
Aquesta partició, efectuada sense el consentiment ni la consulta de les Corts Catalanes, va fixar la línia divisòria a la cresta dels Pirineus. Va consumar la pèrdua definitiva d'un espai geogràfic i humà estretament lligat a la trajectòria històrica de Catalunya des dels temps medievals de la Marca Hispànica.
Punts clau
- Enfront del centre polític establert a Castella, la representació directa del monarca a Catalunya requeia en el virrei, mantenint el Principat les seves institucions pròpies.
- L'origen principal dels capitostos bandolers era la petita noblesa arruïnada, i van assolir una enorme notorietat popular figures com Joan Serrallonga o Perot Rocaguinarda.
- La gradual reactivació econòmica a les acaballes del segle XVII va propiciar la progressiva desaparició del bandolerisme.
- L'any 1625, el comte duc d'Olivares va advertir en un escrit doctrinal de la necessitat d'uniformitzar l'imperi i imposar les lleis castellanes.
- Amb aquesta finalitat, el comte duc va començar a implantar la Unió d'Armes, dispositiu segons el qual Catalunya havia de proveir homes i de diners.
- El 7 de juny de 1640, durant el Corpus de Sang, l'aixecament dels segadors a Barcelona va culminar amb la mort del comte de Santa Coloma.
- Les autoritats catalanes dirigides per Pau Claris van formalitzar una aliança amb França reconeixent Lluís XIII com a comte de Barcelona.
- La Pau dels Pirineus (1659) va mantenir Catalunya a la monarquia hispànica, cedint a França els comtats de Rosselló, Conflent, Vallespir, Capcir i part de la Cerdanya.
