En aquest tema
El franquisme, la Transició i la recuperació de l'autonomia aborden l'evolució política de Catalunya. El tema recorre la repressió institucional, la resistència social, la crisi del règim, el restabliment de la Generalitat, l'Estatut de Sau i els governs de Jordi Pujol.
La repressió franquista i l'abolició de les institucions catalanes
L'ocupació militar franquista de Catalunya l'any 1939 va anar seguida d'una fortíssima repressió política, institucional, lingüística i cultural.
D'una banda, es va desencadenar una persecució sistemàtica contra persones d'esquerres o catalanistes. Eren condemnades per consells de guerra sumaríssims sense cap garantia processal, amb nombroses execucions i empresonaments massius.
El màxim símbol d'aquesta repressió fou el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys. Havia estat detingut per la Gestapo alemanya a França i lliurat a les autoritats de la dictadura, i fou afusellat al Castell de Montjuïc el 15 d'octubre de 1940.
En l'àmbit institucional, el govern de Franco ja havia decretat la supressió de l'autogovern català abans d'acabar la guerra civil. La llei de 5 d'abril de 1938 va abolir formalment l'Estatut d'autonomia de 1932.
Paral·lelament, es va desplegar una repressió cultural contra qualsevol signe de catalanitat:
- Es van prohibir la bandera, l'himne, les institucions i les associacions catalanes.
- Es van alterar els monuments i el nomenclàtor de carrers.
- Es va castellanitzar l'escola.
- Es va dur a terme una àmplia depuració de mestres i funcionaris públics.
La llengua catalana fou expressament prohibida en l'àmbit públic i oficial.
El règim es va estructurar com una dictadura militar de caire feixista. Tenia un partit únic, un sindicalisme vertical obligatori i unes corts i institucions de govern sotmeses a designació jeràrquica des del poder central.
Dins de Catalunya l'autogovern fou abolit; la Generalitat, en canvi, va mantenir la seva continuïtat legítima a l'exili.
Aquesta continuïtat es va exercir sota la presidència de Josep Irla entre 1940 i 1954, i posteriorment sota la presidència de Josep Tarradellas a partir de 1954 i fins al 1977.
Resistència, transformacions econòmiques i conflictivitat social (1940-1970)
Durant la primera dècada de la dictadura, la resistència interior fou mínima. Es va limitar als maquis, grups armats antifranquistes que lluitaven a les zones de muntanya de Catalunya contra l'exèrcit i la Guàrdia Civil.
Després de la Segona Guerra Mundial, el règim patí l'aïllament internacional a causa del seu suport previ a les potències de l'Eix. Amb l'arribada dels anys cinquanta i en el marc de la Guerra Freda, però, els Estats Units van reconèixer diplomàticament el govern franquista a canvi de la instal·lació de bases militars nord-americanes a la península.
Aquest reconeixement exterior va obrir les portes al canvi de rumb econòmic. Es va abandonar l'autarquia econòmica de postguerra i es va iniciar una liberalització progressiva liderada pels nous governs tecnòcrates amb presència de personalitats de l'Opus Dei.
Malgrat aquestes reformes, la població continuava patint greus privacions materials. Els maquis eren una resistència armada de muntanya; la vaga dels tramvies de 1951 a Barcelona, en canvi, va constituir la primera gran protesta ciutadana d'oposició.
Aquesta vaga evidenciava com s'anava articulant progressivament la resistència política interior.
La dècada de 1960 va comportar una transformació profunda i espectacular del país. La bona conjuntura econòmica europea va impulsar l'emigració de treballadors espanyols a l'estranger, l'arribada massiva de turistes estrangers i una injecció decisiva de divises.
La inversió de capitals exteriors per instal·lar noves indústries, exemplificada en la creació de l'empresa automobilística SEAT, va generar una nova onada industrialitzadora a Catalunya.
Aquest creixement va desencadenar una gran onada immigratòria cap a Catalunya procedent de regions com Andalusia, d'una magnitud desconeguda fins aleshores. Hi van anar associats un fort èxode del camp cap a les àrees urbanes industrials i l'accés gradual de les famílies a béns de consum com electrodomèstics i vehicles privats.
L'immobilisme polític del franquisme fou respost amb un creixement continuat de l'organització obrera al marge dels canals oficials. L'any 1964 es va fundar el sindicat Comissions Obreres, abreujat CCOO.
En aquells anys es van produir també altres fets:
- Es van mobilitzar els estudiants universitaris.
- Es van reactivar els partits polítics en la clandestinitat.
- Els fets del Palau el 1960, una protesta catalanista destacada, van comportar la detenció i l'empresonament de Jordi Pujol.
- El Concili Vaticà II va propiciar un distanciament progressiu entre sectors de l'Església catòlica i l'Estat.
- La cultura catalana va experimentar un desvetllament públic a través de la publicació de llibres en català i l'auge del moviment de la Nova Cançó.
La crisi final del franquisme i l'Assemblea de Catalunya (1970-1975)
A començaments dels anys setanta, la dictadura va entrar en una fase d'esgotament i crisi irreversible. L'aturada del creixement econòmic es va agreujar amb l'impacte de la crisi del petroli de 1973.
En el pla judicial i repressiu, el consell de guerra de Burgos, de l'any 1970, contra activistes d'ETA va polaritzar l'atenció internacional. Va obligar el règim a commutar les penes de mort imposades.
L'any 1973, un atemptat d'ETA va posar fi a la vida de l'almirall Luis Carrero Blanco, considerat l'home fort i continuador del franquisme.
A Catalunya, l'oposició democràtica va assolir un nivell d'unitat sense precedents. El 7 de novembre de 1971 es va constituir l'Assemblea de Catalunya, una instància unitària que aplegava pràcticament la totalitat de forces polítiques clandestines, sindicats obrers i entitats ciutadanes i culturals.
L'Assemblea de Catalunya va popularitzar el lema històric «Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia», que va vertebrar totes les mobilitzacions antifranquistes d'aquells anys.
El 20 de novembre de 1975 es va produir la mort del general Franco, obrint formalment el període de la Transició.
La Transició i el restabliment provisional de la Generalitat (1975-1978)
La transició política cap a la democràcia es va desenvolupar sota la monarquia del rei Joan Carles I i la presidència de govern d'Adolfo Suárez. Va ser empesa per la constant pressió popular als carrers i es va fer mitjançant una via pactada entre els sectors oberturistes de l'antic règim i les forces polítiques de l'oposició.
El 15 de juny de 1977 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques, d'on van sorgir les corts constituents encarregades de redactar la Constitució espanyola de 1978.
Les massives mobilitzacions ciutadanes a Catalunya, com la històrica manifestació de la Diada de l'Onze de Setembre de 1977, van accelerar la negociació per al reconeixement de l'autogovern.
El govern estatal va aprovar el Reial decret llei 41/1977, de 29 de setembre, que va restablir amb caràcter provisional la Generalitat de Catalunya.
En virtut d'aquest acord, el 23 d'octubre de 1977 el president Josep Tarradellas va retornar de l'exili per encapçalar la Generalitat provisional. Des del balcó de la plaça de Sant Jaume de Barcelona va pronunciar la cèlebre frase: «Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!»
L'Estatut de Sau de 1979 i l'article 1
Durant l'estiu de 1978, una comissió de parlamentaris catalans es va reunir al parador de Sau per redactar l'avantprojecte d'autogovern, conegut com l'Estatut de Sau.
El text fou posteriorment tramitat, debatut i aprovat per les Corts Generals espanyoles, i sotmès a referèndum ciutadà el 25 d'octubre de 1979, en el qual va obtenir el suport abassegador del poble de Catalunya.
Promulgat com a Llei Orgànica 4/1979, de 18 de desembre, l'Estatut d'autonomia de Catalunya de 1979 va restablir de manera plena les institucions d'autogovern.
El marc institucional fonamental queda definit en l'article 1 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979, que consagra els principis rectors de l'autonomia catalana:
- Primer: Catalunya, com a nacionalitat i per accedir al seu autogovern, es constitueix en Comunitat Autònoma d'acord amb la Constitució i el present Estatut, que és la seva norma institucional bàsica.
- Segon: la Generalitat és la institució en què s'organitza políticament l'autogovern de Catalunya.
- Tercer: els poders de la Generalitat emanen de la Constitució, del present Estatut i del poble.
Les eleccions de 1980 i les dues dècades de govern de Jordi Pujol (1980-2003)
El 20 de març de 1980 es van celebrar les primeres eleccions autonòmiques democràtiques al Parlament de Catalunya, que van posar fi a l'etapa provisional. En aquests comicis fou escollit president de la Generalitat Jordi Pujol i Soley, líder de Convergència Democràtica de Catalunya.
Jordi Pujol es convertí en el primer president electe de Catalunya en aquesta nova etapa democràtica i en el 126è president des de la fundació històrica de la institució per Berenguer de Cruïlles el 1359. Va governar de manera ininterrompuda des de 1980 fins al 2003.
Les dues dècades de presidència de Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat s'articulen al voltant de tres eixos rellevants:
- Primer eix: la formació i desplegament de la nova Administració catalana i l'articulació de totes les institucions públiques d'autogovern.
- Segon eix: la creació de dos elements estructurals decisius. Són la configuració d'un espai comunicacional en català, mitjançant la fundació de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació, amb TV3 i Catalunya Ràdio, i la vertebració d'un espai policial propi, materialitzat en la creació i desplegament progressiu del cos de la Policia de la Generalitat - Mossos d'Esquadra arreu del territori català.
- Tercer eix: la pràctica del possibilisme i la negociació en les relacions entre la Generalitat i el govern de l'Estat, utilitzant el suport dels diputats catalans a Madrid per obtenir transferències de competències i majors recursos econòmics.
Durant aquestes dues dècades van tenir lloc fets polítics i socials d'enorme rellevància:
- l'intent fallit de cop d'Estat militar del 23 de febrer de 1981, el 23-F
- l'ingrés d'Espanya a la Comunitat Europea, actual Unió Europea, i a l'OTAN
- els períodes de govern estatal del PSOE encapçalats per Felipe González, de 1982 a 1996, i del Partit Popular liderats per José María Aznar, de 1996 a 2004
- la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, sota l'alcaldia de Pasqual Maragall, que van representar una projecció internacional sense precedents per a la capital catalana i per a tot el país
Punts clau
- La llei de 5 d'abril de 1938 abolí l'Estatut de 1932, i Lluís Companys fou afusellat a Montjuïc el 15 d'octubre de 1940.
- La continuïtat legítima a l'exili recaigué en Josep Irla entre 1940 i 1954, i en Josep Tarradellas entre 1954 i 1977.
- L'Assemblea de Catalunya, constituïda el 7 de novembre de 1971, aplegava pràcticament la totalitat de forces polítiques clandestines, sindicats obrers i entitats ciutadanes i culturals.
- L'Assemblea de Catalunya va popularitzar el lema històric «Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia», que va vertebrar totes les mobilitzacions antifranquistes d'aquells anys.
- El Reial decret llei 41/1977, de 29 de setembre, restablí la Generalitat provisional, permetent el retorn de Josep Tarradellas el 23 d'octubre de 1977.
-
L'Estatut d'autonomia fou aprovat en referèndum el 25 d'octubre de 1979 i promulgat com a Llei Orgànica 4/1979, de 18 de desembre.
-
L'article 1 defineix Catalunya com a nacionalitat, establint que els poders de la Generalitat emanen de la Constitució, l'Estatut i el poble.
- Elegit el 20 de març de 1980, Jordi Pujol fou el primer president electe en aquesta nova etapa democràtica, governant de manera ininterrompuda fins al 2003.
- Jordi Pujol es convertí en el 126è president des de la fundació històrica de la institució per Berenguer de Cruïlles el 1359.
- Com a estructures decisives, es crearen la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació i el cos de la Policia de la Generalitat - Mossos d'Esquadra.
